Decidir avui, mesurar d’aquí a deu anys
Hi ha decisions els resultats de les quals es coneixen de seguida.
Puges un impost, canvies una tarifa, construeixes una carretera o modifiques una ajuda i, amb més o menys precisió, al cap d’uns mesos pots començar a mesurar què ha passat.
Però hi ha altres decisions molt més incòmodes.
Les relacionades amb l’educació, la tecnologia, la intel·ligència artificial o la infància poden trigar anys, fins i tot dècades, a mostrar totes les seves conseqüències.
I últimament tinc la sensació que moltes de les grans discussions que tenim comparteixen exactament aquest problema.
Intel·ligència artificial: els que més en saben també estan preocupats
El març de 2023 es va publicar una carta oberta que demanava aturar durant almenys sis mesos l’entrenament de sistemes d’intel·ligència artificial més potents que GPT-4.
La van signar desenes de milers d’investigadors, empresaris i especialistes. No demanaven acabar amb la intel·ligència artificial, sinó frenar temporalment la cursa cap a sistemes cada vegada més potents mentre es desenvolupaven millors mecanismes de seguretat.
Poc després va passar una cosa encara més cridanera.
Sam Altman, CEO d’OpenAI; Demis Hassabis, CEO de Google DeepMind; Dario Amodei, CEO d’Anthropic; Geoffrey Hinton; Yoshua Bengio i molts altres van signar una declaració extraordinàriament breu del Center for AI Safety:
Mitigar el risc d’extinció provocat per la IA hauria de ser una prioritat mundial comparable a altres riscos a escala social.
No estem parlant precisament de persones alienes a aquesta tecnologia.
Vol dir això que els grans laboratoris nord-americans volen aturar la intel·ligència artificial?
No exactament.
OpenAI, Anthropic i Google DeepMind continuen desenvolupant models cada vegada més potents. El que sí que és significatiu és que han desenvolupat marcs específics per avaluar riscos greus abans de desplegar determinats sistemes: el Preparedness Framework d’OpenAI, la Frontier Safety Roadmap d’Anthropic i el Frontier Safety Framework de Google DeepMind.
És una situació força estranya.
Estem accelerant una tecnologia al mateix temps que els qui estan a primera línia del seu desenvolupament reconeixen que alguns dels seus riscos potencials podrien ser enormes.
Per què no aturar-nos, doncs?
Perquè també hi ha beneficis potencials enormes, perquè existeix competència empresarial, perquè existeix competència internacional i perquè ningú sap amb certesa què passarà.
I aquí apareix el primer problema:
com prens una decisió dràstica sobre alguna cosa quan trigaràs anys a saber si era necessària?
Educació: quan descobrim els problemes molts anys després
El 8 de setembre de 2026 es van publicar els resultats de PISA 2025.
No són especialment tranquil·litzadors.
Segons la fitxa específica d’Espanya de l’OCDE, els estudiants espanyols van obtenir resultats per sota de la mitjana de l’OCDE en matemàtiques, lectura i ciències. Respecte del 2022, Espanya va empitjorar en matemàtiques i lectura i es va mantenir aproximadament estable en ciències. Els resultats del 2025 estan, a més, entre els més baixos registrats per Espanya en les tres matèries i són inferiors als del 2015.
El problema tampoc és exclusivament espanyol.
L’OCDE ha registrat el 2025 els seus resultats mitjans més baixos de tota la sèrie en lectura, matemàtiques i ciències. Entre el 2015 i el 2025, la lectura va caure de mitjana 28 punts als països de l’OCDE i les matemàtiques 22.
Per tant, seria massa fàcil convertir-ho en un simple:
«L’educació espanyola és un desastre».
La qüestió em sembla força més interessant.
Com a professor, hi ha una cosa que sempre m’ha resultat estranya: modifiquem currículums, lleis educatives, sistemes d’avaluació, metodologies i prioritats constantment, però esperem resultats gairebé immediats.
Un nen que comença Primària avui acabarà l’ensenyament obligatori d’aquí aproximadament deu anys.
Les decisions educatives importants que prenguem ara probablement s’haurien de jutjar aleshores, no d’aquí a dos cursos.
PISA tampoc demostra que els resultats espanyols siguin conseqüència de la manca de consens polític o dels canvis de govern. Això seria convertir una intuïció en causalitat.
Però sí que hi ha motius per preguntar-nos si la nostra manera de prendre decisions està pensada per a problemes tan lents.
La mateixa OCDE insisteix que les reformes educatives necessiten una visió estratègica a llarg termini i sistemes de seguiment i avaluació continuats. El seu Education Policy Outlook 2024 assenyala que les reformes s’haurien de recolzar en plans estratègics de llarg termini, però també disposar de mecanismes que permetin mesurar, corregir i adaptar les polítiques a mesura que apareixen noves evidències.
Potser, per tant, la pregunta no hauria de ser:
quina nova llei educativa necessitem?
Sinó:
quin sistema educatiu volem d’aquí a quinze anys i quines coses estem disposats a mantenir prou temps per comprovar si funcionen?
Això exigeix una cosa especialment difícil en política: acceptar que possiblement un altre govern s’endugui el mèrit —o hagi d’assumir el fracàs— d’una decisió presa avui.
Xarxes socials: les volem retardar fins als 16, però donem el mòbil als 11
Aquí la contradicció és encara més evident.
El novembre de 2025, el Parlament Europeu va aprovar un informe no legislatiu en què proposa una edat mínima harmonitzada de 16 anys per accedir a xarxes socials, plataformes de vídeo i companys d’intel·ligència artificial, permetent l’accés entre els 13 i els 16 anys amb consentiment parental.
És important el matís: avui no existeix una prohibició general europea de les xarxes socials per als menors de 16 anys. És una proposta política del Parlament Europeu i forma part d’un debat més ampli sobre protecció de menors i verificació d’edat.
Espanya està avançant en una direcció semblant. A setembre de 2026, el projecte de Llei Orgànica per a la protecció de les persones menors d’edat en els entorns digitals continua en tramitació parlamentària i el Govern planteja elevar a 16 anys l’edat mínima de registre en xarxes socials.
Fins aquí pot semblar una discussió legislativa relativament normal.
Fins que mirem quan donem realment un telèfon als nostres fills.
L’estudi Infancia, adolescencia y bienestar digital, elaborat amb una consulta a gairebé 100.000 nens, nenes i adolescents, situa l’edat mitjana d’accés al primer mòbil a Espanya en 10,8 anys.
Segons UNICEF Espanya, als 10 anys ja té mòbil propi el 41 % dels infants. Als 12 anys, el 76 %. I a l’ESO, el 92,8 %.
És a dir:
socialment hem situat l’accés al telèfon intel·ligent aproximadament cinc anys abans de l’edat que ara ens plantegem establir per a determinades xarxes socials.
I encara hi ha una altra part d’aquesta història que solem oblidar.
Els adults.
L’Estudi de Xarxes Socials 2026 d’IAB Spain conclou que el 86 % dels internautes espanyols d’entre 12 i 75 anys utilitza xarxes socials, que l’usuari mitjà visita 7,2 plataformes diferents i que hi dedica aproximadament una hora diària.
Potser ens hauríem de preguntar què estem ensenyant realment.
Perquè podem establir controls parentals, verificar edats o prohibir determinats serveis.
Però després un nen pot seure a sopar davant de dos adults que miren el telèfon cada tres minuts.
L’educació digital probablement no comença quan li donem un mòbil.
Comença molt abans, observant què fem nosaltres amb el nostre.
El problema de les decisions els resultats de les quals queden massa lluny
IA.
Educació.
Xarxes socials.
Semblen tres debats diferents, però crec que comparteixen alguna cosa.
Hem de decidir avui sobre problemes els efectes complets dels quals potser no coneixerem fins d’aquí a molts anys.
I com més lluny queda el punt d’avaluació, més difícil resulta prendre mesures importants.
Imaginem que realment retardem l’accés a determinades xarxes socials fins als 16 anys.
Com avaluem la mesura?
Notes acadèmiques al cap de dos anys?
Problemes d’atenció?
Ansietat?
Hores de son?
Relacions socials?
Resultats educatius deu anys després?
I com distingim els seus efectes de tots els altres canvis tecnològics i socials que s’hagin produït durant aquest temps?
Amb l’educació passa el mateix.
Una reforma seriosa podria necessitar deu anys abans que una generació sencera hi hagi passat.
I amb la intel·ligència artificial el problema pot ser encara més gran: potser algunes precaucions semblin completament innecessàries durant anys… precisament perquè han funcionat.
Aquí apareix una paradoxa incòmoda.
Les mesures preventives tenen un problema polític enorme:
si fracassen, tothom veurà el fracàs; si funcionen, pot semblar que mai no van ser necessàries.
Potser necessitem pensar una mica més lluny
No crec que la resposta sigui prohibir tota tecnologia.
Tampoc aturar la intel·ligència artificial.
Ni convertir PISA en l’únic indicador del nostre sistema educatiu.
Ni imaginar que podem mantenir un adolescent aïllat d’Internet fins que compleixi setze anys.
La tecnologia també permet aprendre, crear, comunicar-nos i accedir a oportunitats que fa vint anys eren inimaginables.
El problema potser és en un altre lloc.
Tenim institucions i cicles de decisió relativament curts enfrontant-se a transformacions extraordinàriament llargues.
I això ens obliga a fer una cosa que no se’ns dona especialment bé:
prendre decisions els beneficis de les quals potser no veurem nosaltres.
Una política educativa hauria de poder sobreviure prou temps per ser avaluada.
Una política tecnològica hauria de poder corregir-se quan apareguin noves evidències.
Una regulació de xarxes socials hauria de mesurar resultats i modificar-se si no funciona.
I qualsevol mesura important hauria d’incloure des del principi una pregunta extremadament senzilla:
quan comprovarem si això ha funcionat?
Perquè si la resposta és «d’aquí a deu anys», potser hauríem de començar a construir mecanismes que ens permetin mantenir el rumb durant aquests deu anys.
Encara que canviï el govern.
Encara que canviï la tecnologia.
Encara que ningú pugui atribuir-se personalment el resultat.
De vegades governar el futur consisteix precisament en això.
A plantar arbres sota l’ombra dels quals probablement s’asseuran uns altres.