Les xarxes continuen allà. Simplement ja no les porto a la butxaca
No he esborrat els meus comptes de xarxes socials.
He fet una cosa bastant menys dramàtica: he esborrat les aplicacions del mòbil.
Continuo tenint X, Instagram i companyia. Hi puc entrar quan vulgui des de l’ordinador. No he fet cap anunci de comiat ni tinc intenció de convertir-me en un ermità digital.
L’única diferència és que ja no les porto amb mi tot el dia.
I resulta que aquesta diferència no és tan petita.
El gest automàtic
Durant anys he utilitzat les xarxes per a moltes coses que sí que m’agraden: assabentar-me de notícies, descobrir projectes, seguir gent interessant, veure què està passant en tecnologia o trobar alguna idea que d’una altra manera probablement no hauria trobat.
El problema no era entrar-hi.
El problema era entrar-hi sense haver decidit entrar-hi.
Obrir el mòbil per mirar una cosa i acabar a X. Esperar cinc minuts i obrir Instagram. Estar mirant la tele i treure el telèfon gairebé per reflex. No perquè hi hagués res concret que volgués veure, sinó simplement perquè era allà.
Suposo que no estic descobrint res nou. El curiós és que m’hi havia acostumat tant que gairebé no ho veia com un problema.
Fins que vaig treure les aplicacions.
Ara, si vull entrar en una xarxa social, ho he de fer des de l’ordinador. I aquest petit obstacle canvia completament la relació.
Ja no hi entro perquè tinc trenta segons lliures. Hi entro perquè hi vull entrar.
No vull desaparèixer d’internet
Això no va de demonitzar les xarxes socials.
De fet, continuo pensant que són una eina increïble. Gràcies a elles he descobert tecnologia, projectes, persones i oportunitats que probablement mai hauria trobat d’una altra manera.
Tampoc vull deixar de saber què passa al món.
El que sí que volia era recuperar una mica el control sobre quan consumeixo tot això.
I mentre hi pensava em vaig adonar d’una cosa una mica contradictòria: cada vegada utilitzem més internet, però cada vegada tenim menys espais propis a internet.
Publiquem a X, Instagram, LinkedIn, TikTok, YouTube… però gairebé tot el que escrivim o creem acaba vivint dins la plataforma d’una altra persona.
Jo mateix feia anys que feia exactament això.
Tornar a tenir una web
Per això he creat aquesta pàgina.
No perquè pensi que es convertirà en un gran blog ni perquè tingui una estratègia de marca personal. De fet, una de les coses que vull evitar precisament és això.
Em venia de gust tornar a tenir un lloc meu.
Un lloc on pugui escriure sobre Buclea, NinjaNote, KickBio, Mosaic o qualsevol de les idees on acabi ficat d’aquí a uns mesos.
Però també un lloc per explicar les parts que normalment no s’expliquen.
Projectes que no funcionen. Setmanes perdudes intentant resoldre una cosa absurda. Idees que semblaven espectaculars fins que les construeixes. Correus que ningú contesta. Canvis d’opinió. Coses que aprenc fent classe. Tecnologia que m’entusiasma durant tres dies i que després descobreixo que no serveix per al que jo volia fer.
Sense haver de convertir-ho tot en un fil, un vídeo curt o una publicació pensada per aconseguir interacció.
Internet a propòsit
No sé si això durarà.
Potser d’aquí a sis mesos tornaré a instal·lar totes les aplicacions i aquest article haurà envellit fatal.
Però ara mateix m’agrada com ha quedat l’equilibri.
Les xarxes socials continuen allà. No he tancat cap porta.
Simplement ja no estan esperant-me cada vegada que trec el telèfon de la butxaca.
I potser aquesta web és l’altra meitat de l’experiment: consumir menys internet de manera automàtica i tornar a crear una mica més d’internet de manera conscient.
De moment, una cosa cada setmana.